El geriàtric
Borsa de Barcelona | Foto: El Punt Avui
La Diagonal està tranquil·la a aquesta hora del matí. La gent camina sense pressa i el trànsit és escàs. El sol es veu reflectit en les enormes i majestuoses lletres cromades que presideixen l’entrada de la Borsa de Barcelona. És un edifici clar, que algun dia deu haver estat blanc. Dues columnes enormes flanquegen l’entrada, a l’hora custodiada per dos guàrdies de seguretat.
El que més sorprèn tot just entrar és el silenci. No hi ha ni rastre de l’enrenou que un podria esperar-se trobar en un lloc com aquest. Les pantalles plenes de números, que estan per tot arreu, semblen orfes sense que ningú les analitzi i s’exalti al veure canviar una xifra. “Hem de vendre ara, Jack!”. Res d’això.
La il·luminació tampoc és com un se l’espera. La fredor dels números verds i vermells contrasta amb la calidesa de la llum provinent del sostre reflectint en la fusta, que cobreix totes les superfícies de l’estança. La Borsa de Barcelona és un lloc ostentós, però també molt passat de moda. Més enllà de l’estètica, és un lloc vell, en el que no succeeix res. “La majoria dels inversors opera a distància”, ens explica la Carolina, la guia, el voluminós cabell arrissat de la qual sembla estar a punt de tragar-li la cara. Gairebé tots els inversors que passegen per l’edifici són ancians que vénen a passar l’estona i, pràcticament, no hi ha cap dona. “Tenen molt de temps i estan molt pirats”, apunta la Carolina. Al centre de la planta baixa hi ha uns ordinadors per consultar, de peu, el valor de les accions. Els monitors estan antiquats, així com els telèfons que pengen al costat de cadascun d’ells, per comunicar-se amb els brokers que estan a escassos cinc metres a la seva esquena. Per davant dels ordinadors, camina arrossegant els peus un home molt vell que porta un vestit de vellut marró i sabatilles d’esport blanques. Avança mirant el terra i amb prou feines s’aguanta dempeus, com un borratxo a qui sorprèn el sol quan encara està tornant cap a casa. Els qui treballen darrere dels aparadors, els brokers, tampoc es mostren gaire afanyosos. Un home de pèl canós pentinat cap enredera, està repapat a la seva cadira mentre aguanta un escuradents amb els llavis. Té la mirada perduda i ni tan sols hi ha un ordinador al davant seu. A l’altra banda de la sala, un altre broker, molt jove en comparació amb la resta, es recolza en l'aparador de fusta, avorrit. Quan s’adona que l’observo, dóna la volta i comença a toquejar el mòbil. Mentrestant, a l’altra banda, el broker repapat a la seva cadira ha canviat de posició, ficant-se la mà dreta per sota els pantalons. “Si haguéssim comprat accions d’OHL ahir a la nit hauríem tingut, d’un dia per l’altre, més d’un 5% de rendibilitat”, explica la Carolina, un dia massa tard. “No hi ha cap mercat legal que et doni aquesta rendibilitat”. D'altra banda, l’IBEX ha baixat un 0,36% des de la seva obertura. Però ningú para atenció a l’enorme pantalla de l’entrada que actualitza constantment les dades. “Per no vendre ahir estàs baixant”, sermoneja un broker a un inversor. “Si t’esperes vuit o deu anys t’asseguro que pujarà”, afegeix, irònic. L’inversor és un home gran de cabell escàs i pell molt castigada per l’edat. Porta un jersei color verd ampolla que li va gran, i sembla respectar el seu broker, un home calb, una mica més jove, el nas del qual aguanta unes ulleres de pasta negres. “L’únic que no puja és l’IPC”, replica l’inversor, resignat. Des de l’interior de l’edifici no es pot veure la llum del sol. Això, juntament amb els colors psicodèlics de les pantalles, recorda a un casino. Tanmateix, l’ambient és totalment diferent. Regna el silenci i la quietud, i la calefacció està tan alta que és capaç d’endormiscar qualsevol. No hi ha acció perquè els veritables jugadors no venen a la Borsa i els que venen, no juguen. Aquests homes s’apropen a passar l’estona, a petar la xerrada. Com qui juga a la petanca.
